Els professors havien escrit els títols de tots els treballs en trossets de paper i els havien posat en una peixera. Aleshores, els alumnes es van reunir i per ordre de llista van anar agafant cadascun un paperet.

 

-Que guai! T’ha tocat la piràmide escalonada de Sakkara!

-Ja ho sé!

-A mi m’ha tocat Anubis, el déu de la mort.

-¿Aquell que té el cap de gos?

-De fet no és de gos, és de xacal. Ei, ¿vols que quan pleguem anem a fer junts el treball, cadascun el seu? Podries venir a casa meva.

-Mira Summer, no tens per què fer-ho, tot això.

-¿Què vols dir?

-Que no tens per què ser amiga meva. Ja sé que el director va parlar amb tu.

-No sé de què m’estàs parlant.

-Jo només et dic que no cal que facis més comèdia. Ja sé que va parlar amb uns quants nens abans de principi de curs i que els va dir que es fessin amics meus.

-Amb mi no hi va parlar, August.

-I tant, que hi va parlar.

-Et dic que no.

-I jo et dic que sí.

-Que no! T’ho prometo, que em mori aquí mateix!

-¿De debò que no va parlar amb tu?

-Ostres, Auggie!

-Molt bé, molt bé...ho sento molt

 

Pau Roig i Lucia Correa

​